Tertúlia sobre un dels eixos centrals de la quarta onada feminista –la violència sexual i la sexualitat femenina– amb Alejandra Sánchez, Sandra Bravo i Cristina Sánchez Miret

Publicat a VilaWeb el 8/3/23

Els darrers anys, als Països Catalans i a tot el món, s’ha viscut allò que algunes teòriques consideren la quarta onada feminista, un nou impuls del moviment que és hereu de les reivindicacions històriques però que també té les seves particularitats. En aquesta onada, la violència sexual ha estat una de les qüestions centrals. Evidentment, fa moltes dècades que és prioritària per a les feministes, però ara s’ha aconseguit que ocupi més espai que mai en el debat públic. I, molt relacionat amb les violències sexuals, veiem sovint debats que tenen a veure amb la sexualitat femenina, el desig, els cossos de les dones i el paper que homes i dones tenen en les relacions.

Sembla que les noves generacions de dones avui dia tenen més eines per a identificar violències, però també sembla que algunes maneres de controlar la sexualitat femenina i els cossos de les dones continuen ben presents. Hem parlat de tot plegat amb dones de diferents generacions, per tenir-ne diverses perspectives. Elles són Alejandra Sánchez, periodista del projecte transmèdia Onada Feminista; Sandra Bravo, terapeuta, periodista i activista no monògama; i Cristina Sánchez Miret, sociòloga.

Les violències sexuals i el consentiment

Sobre què és el més important que s’ha aconseguit darrerament respecte de l’autonomia sexual femenina, Alejandra Sánchez considera que és molt positiva la “resposta força unànime” de condemna de les agressions sexuals, fins i tot quan impliquen persones reconegudes o amb poder adquisitiu. “Aquesta visibilitat pública, aquest alçar la veu, demostra que no és un problema individual, sinó un mal que ens travessa a totes”, afegeix Sandra Bravo. “Patim violència estructural, no és que hàgim tingut mala sort i ens hàgim encreuat amb l’home equivocat.” Cristina Sánchez hi coincideix, però veu la situació més complexa: “Ha sortit a l’esfera pública tot aquell tipus de violència que té a veure amb el que passa a l’espai públic i anant de festa, tot i que sabem que la violència sexual normalment es comet en el cercle íntim. Això queda molt amagat.” També creu que manca informació clara, veraç i efectiva sobre els casos en què es pot actuar i com s’han de fer les denúncies.

“Quan jo era joveneta, el consentiment no era un tema”, recorda Bravo. “Si te n’anaves amb un xic, començaves alguna cosa i no volies parar, la culpa era teva, allò de ‘si no vols el pa, no l’escalfis’. Carregàvem amb la culpa, ara tenim més eines”. Cristina Sánchez Miret coincideix que el consentiment ara mateix és una qüestió central: “La regla bàsica del patriarcat és que les dones hem d’estar a disposició dels homes. Amb aquest tema queda clar que encara no som propietàries del nostre cos. El nostre cos és nostre, però la majoria d’homes continua pensant que el nostre cos és seu o que ha d’estar a la seva disposició. Tot i que n’hi ha que no ho pensen ni ho han pensat mai. Com a societat, pràcticament no hem fet res amb els nois i cal un enfocament directe sobre com entenem la sexualitat masculina.” “Sembla que el feminisme sigui una lluita per a instal·lar-nos en els privilegis dels homes i no és això”, afegeix Alejandra Sánchez. “Que la feminitat sigui tan tancada fa que la masculinitat també ho sigui, i és limitant per a totes dues bandes. Hem d’integrar el discurs que és cosa de tots. I tot i que hem de parlar de consentiment, la conversa important a tenir és la conversa del desig. El debat mediàtic ha desproveït les relacions sexuals d’aquest element divertit i de gaudi.”

Hem fet passos enrere en algunes qüestions?

Tot i que les dones, i especialment les dones joves, ara tenen més eines que no pas abans per a identificar certes violències, és possible que en algunes qüestions relacionades amb la sexualitat s’hagin fet passos enrere o, com a mínim, que estiguin enquistades? “Tenim la sensació cíclica que no hem avançat, malgrat que és evident que sí. Però hi ha debats que no sobrepassem mai, i que són circulars”, opina Cristina Sánchez. “Ser alliberada sexualment es continua definint en masculí, sobre allò que volen els homes.” “Tenim estancat el fet que les dones puguem posar el nostre desig al centre, no tan sols en l’àmbit sexual, el fet de fer el que ens dóna la gana”, diu Sandra Bravo. “Ara som al mercat laboral, però continuem fent el treball de cures no remunerat i amb condicions laborals que no són igualitàries. On ens queda el temps lliure?”

“Els homes tenen dret de ser mediocres”, defensa Alejandra Sánchez. “En canvi, una dona ha de ser la millor en la seva feina, ser la cap de tots i liderar d’una manera masculinitzada perquè els altres la respectin. A més, has de ser la mare de l’any i estar guapíssima tota l’estona. Tot això no ho demanaríem a un home. El prototip de la superdona s’ha portat tan lluny que al final juga en contra nostra. Podem escollir sexualitzar-nos si ens dóna la gana, però si ho portem a l’extrem és una manera d’oprimir-nos o de fer-nos entrar en un patró que no ens ve de gust.”
Cosificació, apoderament o cap de les dues coses?

Molt relacionats amb la sexualitat i els cossos de les dones, sovint veiem debats sobre si els balls, les selfies o els videoclips sexualitzats les apoderen o bé les cosifiquen (les redueixen a objectes sexuals). També es debat si són coses que es fan voluntàriament o a vegades per pressió social. “Totes portem el xip patriarcal dins, totes portem un home dins que ens mira, encara que siguem feministes. És molt difícil saber d’on ve aquest desig. Jo intento de resoldre-ho sent-ne conscient. El desig de depilar-me ve condicionat, però he analitzat d’on ve, i per a mi això és el mínim, no pots estar sempre analitzant-ho tot, perquè llavors no vius”, explica Alejandra Sánchez.

Bravo critica que tots els exemples que es posen per demostrar que les dones s’hipersexualitzen a elles mateixes o porten el patriarcat dins són exemples que tenen a veure amb la seva sexualitat. “Com si, a mi, el patriarcat no em travessés igualment quan escric un article, per exemple. En canvi, sempre es focalitza amb què fem amb el que tenim entre les cames. Una manera de saber què volem és la calma. Respirar i saber què volem.” “Hem de tenir clar que tot és construït socialment”, afegeix Cristina Sánchez. “El que vol el món de tu genera una cosmovisió que et porta a fer unes coses o unes altres. I les dones tenim molt més limitades les tries.” Assenyala també que, mentre que les dones han acceptat la part masculina, la societat no ha acceptat la part femenina, que és la més maltractada.

D’objectes de desig a subjectes que desitgen

De quina manera les dones podem culminar el procés per a passar de ser objectes de desig a ser subjectes que desitgen? Alejandra Sánchez posa el focus en l’autoconeixement: “La clau és que ningú et conegui millor que tu mateixa sexualment, des del propi desig. S’ha posat molt de moda el Satisfyer, els darrers anys, i és el símbol d’una revolució, perquè et tancaves en una habitació i hi eres tu. Enfrontar-se a una mateixa al principi és molt difícil, però quan vas fent passes és el millor que pot passar.”

Sandra Bravo afegeix la necessitat de crear nous imaginaris transversals. “Hem de posar en l’imaginari col·lectiu la diversitat de cossos, de colors de pell, capacitats, els diferents models d’entendre els desigs, de relació, de família, de sexualitat, d’expressar la nostra identitat… No com ‘aquests que fan coses estranyes’, sinó des d’una mirada molt àmplia. I el plaer no és una cosa només de la gent jove. La infància també té una sexualitat, i la gent gran.” Cristina Sánchez, per acabar, deixa un missatge contundent: “Hem de tenir clar que totes les vegades que ens han dit ‘no ho fas prou bé, no vals res, no tries bé, no en saps prou…’ era mentida. Era perquè som dones i els fa molta por que decidim lliurement.”